Un viatge al passat
Michael
|
Estació Payerbach-Reichenau. Un punt important en el mapa internacional ferroviari. Inaugurat a mitjans del segle XIX, es va construir fins i tot una sala d'espera addicional per a l'emperador cap als volts del canvi de segle. No només era un centre de la zona d'estiueig Payerbach - Reichenau - Rax - Semmering en els temps de la monarquia dels Habsburg, sinó que, a més, fins a la dècada de 1970 encara es podien agafar trens directes a Roma i Atenes. El municipi i la ÖBB (companyia ferroviària pública a Àustria) han muntat, amb gran compromís i molt d'esforç, una petita exposició fotogràfica de lliure accés en unes vitrines situades a l’espai d'espera a l'andana. Els enregistraments s'han esvaït amb els anys. En alguns llocs és difícil de veure quelcom. Igual de boirosos són els meus records de Payerbach, i no només a causa del clima inhòspit amb la pluja i la boira amb què em va rebre durant la meva darrera estada. Era un d'aquells dies de tardor, en què el sol ja no es pot veure a la tarda i quan un fa el primer pas cap a fora a la llum, lamenta haver abandonat l’aixopluc de l’interior. La duresa de les circumstàncies externes entela qualsevol impressió i converteix de totes les associacions positives en un no-res. Aquesta apercepció de la natura i de l’entorn era el punt de partida de moltes de les obres teòriques i literàries de Heimito von Doderer (escriptor austríac, 1896 – 1966). Es va convertir en la residència d’estiu de la família, Riegelhof, molt a prop a Prein an der Rax. Els seus avantpassats eren enginyers i estaven involucrats en llocs de responsabilitat en la construcció de diverses línies ferroviàries, així com en la construcció del ferrocarril del Semmering. La importància d’aquesta línia ferroviària no s'ha de subestimar, no només a causa del seu assoliment tècnic, sinó també principalment a causa de les repercussions turístiques. Precisament, la bona connexió amb Viena permet el meteòric ascens de la regió com la primera opció d’estiueig de la classe mitjana-alta vienesa. Van construir les seves luxoses segones residències i van iniciar una vida cultural florent. Algunes restes dels vells temps encara són presents. L'edifici de l'estació en si és un testimoni del passat gloriós i sembla sobredimensionat per les condicions actuals. Payerbach em rep avui, 50 anys després de la mort de Doderer, amb el seu esplèndid clima. Caminant pel centre sorgeix, com a resultat de la apercepció, un sentiment ambivalent. Quina és la veritable cara d'aquest lloc? Una mica groguenca, enfonsada i doblegada, rica d'antigues viles a la riba del riu Schwarza que han sobreviscut dues guerres mundials, aparentment sense canvis? O més aviat no gaire trista, però totes les parts visibles d'una ciutat estan en una regió estructuralment feble, que sens dubte ha passat per temps en què no tot eren flors i violes. La realitat aperceptiva és com sempre en algun punt intermedi, com en alguns edificis, només determinats elements decoratius indiquen l'esplendor d’obres d’ambiciosos arquitectes del tombant de segle.
|
La primera persona al carrer és una turista d’un dia, vinguda de Viena. Està de camí a l'estació, i urgentment s’afanya per agafar el tren cap a Viena. No només a causa del seu pentinat representa l'estil d’estiueig típic de la burgesia vienesa, sinó també la brillantor del món perdut es reflecteix dèbilment en el seu vestit dels anys trenta del segle passat.
A ella li agrada venir a Payerbach i no només per la natura i l'aire fresc, sinó també per les diverses ofertes culturals. Val la pena fer el viatge expressament des de Viena.
La vida aquí a l'estiu realment és una altra. A part dels camps i prats florits, l'alta cultura es reuneix des de fa uns anys a la veïna comunitat de Reichenau. El festival d’estiu (Reichenauer Festspiele) ha proporcionat un desenvolupament positiu sostingut a la regió. No obstant això, els turistes d’avui semblen uns estranys que desapareixen tan ràpid com arriben. Els esdeveniments locals d’avui en dia són carrinclons.
La reactivació de l'alta cultura del “Rax i Semmering", pacients de llarga malaltia, sembla tenir èxit. Òbviament, és només en una cura diària i amb un efecte limitat, però que implica l'alta cultura de totes maneres. No obstant això, predomina el sentiment positiu de saber que l'aturada cardíaca pot ser salvada en qualsevol moment des de l'exterior en forma de classes magistrals de música i iniciatives culturals.
El panorama és diferent en la direcció oposada. Les ruïnes industrials de Schlöglmühl il·lustren les conseqüències a llarg termini del col·lapse de la vella indústria. Les àrees problemàtiques de la política local amb les conseqüències socials del tancament de fàbriques i la desocupació en la dècada de 1980 es mostren a l’impressionant documental "Postadresse 2640 Schlöglmühl” (Direcció postal 2640 Schlöglmühl) d'Egon Humer.
De tornada al present.
Darrere d'una tanca de jardí d'una casa sense pretensions de la dècada de 1960 una dona d’uns 50 anys talla les branques d’un gran roser. Espontàniament, diu que el proper floriment serà més bell i gloriós per la forta poda de roses pansides, com més curtes millor, i que això, de vegades, - amb un cultiu acurat – es pot aconseguir en tan sols un any.
Aquesta imatge del roser encaixa amb la regió. Les seves parts mortes es van tallar radicalment i poc a poc neixen nous brots. I no obstant això, requereix una cura constant i un acurat tractament, per la qual cosa pot haver-hi un futur brillant de nou.
Actualment encara domina l’enyor envers el passat, que no deixa veure la bellesa de la rosa, i només en mostra les espines.
Lade Seiteninhalt...
